El arte de tener razón de Arthur Schopenhauer

Me acuerdo que en clase de filosofía, años ha, en Bachiller tratamos un poco de Schopenhauer, y es que es un autor muy curioso. Junto a Nietzsche es de esos autores que atraen a los universitarios. Y es que sus temas son curiosos: dialéctica, relaciones amorosas, entre otros.

Arthur Schopenhauer creía que buscamos en nuestra pareja los atributos que nos faltan, para de esta forma engendrar un hijo perfecto. De manera que la próxima vez que vayas a la disco a ligar, acuérdate, y selecciona a tu presa por los atributos que no tienes (si eres alto buscarás a una chica bajita, si tienes una nariza aguileña buscarás a un chico con la nariz chata). Y como dicen Els Amics de les Arts: I tot parlant de Schopenhauer vam acabar en un afterhour. De todas formas el tema de este libro es un poco distinto.

• Título original: Die Kunst, Recht zu bebalten. In 38 Kunstgriffen dargestellt
• Título traducido: El arte de tener la razón. Expuesto en 38 estratagemas
• Autor: Arthur Schopenhauer
• Año de publicación: 2002
• Lengua original: 1831 (alemán)
• Traducción: castellano (Jesús Alborés Rey)
• Editorial: Alianza Editorial
• Colección: Libro de Bolsillo. Filosofía
• Páginas: 120
• ISBN: 978-84-206-7348-6

Lógica, dialéctica y otras artes de la argumentación y del saber

La dialéctica erística es el arte de discutir, y de discutir de tal modo que uno siempre lleve razón, es decir, per fas et nefas.

Aristóteles distingue, pues,
1) La lógica o analítica, como teoría o instrucción para llegar a los silogismos verdaderos, los apodícticos;
2) La dialéctica o instrucción para llegar a los silogismos que se consideran verdaderos, que generalmente pasan por serlo; silogismos que no está demostrado que sean falsos, pero tampoco que sean verdaderos (en sí y por sí), silogismos en los que no es esto lo que importa. ¿Pero qué es esto sino el arte de llevar razón, independientemente de que en el fondo se tenga o no? Se trata, pues, del arte de alcanzar la apariencia de verdad sin que importe el asunto. Por tanto, como se ha dicho al principio, Aristóteles divide realmente los silogismos en lógicos y dialécticos, como ya hemos dicho,
3) Y además en erísticos (Erística),en los que la forma del silogismo es la correcta, pero las propias proposiciones, la materia, no lo son, sino que solo parecen verdaderas y,
4) Finalmente, en sofísticos (Sofistica), en los cuales la forma del silogismo es falsa, aunque parezca correcta. Los tres últimos tipos en realidad forman parte de la dialéctica erística, pues todos ellos tienen como objetivo no la verdad objetiva, sino su apariencia, sin que importe la propia verdad, es decir: tienen como objetivo llevar razón. Por otra parte, el libro sobre los silogismos sofísticos fue editado solo posteriormente: era el último libro de la dialéctica.

—El arte de tener la razón, de Arthur Schopenhauer,
traducción de Jesús Alborés Rey, Alianza Editorial (2003)

Estratagemas

Muy posiblemente se podrían reducir a unas veinte, pero el autor prefirió presentarlas de esta manera, aunque como digo hay muchas de parecidas. De lo que estoy seguro es de que siguiéndolas no perderemos ningún duelo verbal.

El cérvol i la creu cristiana

Quan em trobava a Alemanya, més concretament a Frankfurt am Main, em va resultar molt curiós veure que algunes Esglésies o capelles tenien, la ja coneguda creu cristiana (o llatina) on va ser crucifixat Jesús Crist, però a més a més un cérvol pintat a les seves façanes. De totes maneres la qüestió no acaba aquí perquè la popular beguda alemanya, Jägermeister, té d’emblema un cérvol i una creu. 

He estat investigant per internet i he descobert diversos blocs i pàgines web que tractaven aquest tema. I que podria ser explicada la unió d’aquests dos elements amb la veneració de dos sants diferents:

Sant Eustaqui de Roma

La història o la llegenda

Pintura del s. XIII que representa a Plàcid

En primer lloc haig d’explicar que hi ha un sant, Eustaqui de Roma, que té com a figura representativa el cérvol. Explica la Llegenda àuria que va viure amb el nom de Plàcid durant l’època de l’emperador llatí Trajà (el de la columna trajana) i que es va convertir al cristianisme després que un cérvol, que intentava caçar prop de Tívoli, li digués: «Plàcid, per què em persegueixes? Jo sóc Jesús, a qui honores sense saber-ho». Es va dirigir a la seva esposa per explicar-li el que li havia passat i ella li va dir que havia tingut un somni molt estrany en què es convertien al cristianisme i havien de passar penúries i grans sacrificis. Algú amb dos dits de front després de somiar això s’ho pensaria dues vegades abans d’adorar el messies, però ells dos no. La seva història és semblant a la de Job (consultar Antic Testament, llibre de Job).

Prohibició

La seva celebració va ser prohibida per falta de proves pel Papa Pau VI, en el 1969, tot i que encara hi ha llocs amb una forta tradició que celebren la festivitat i on es permet, com seria el cas d’Alemanya i països veïns, o propers, com Hongria.

Sou eriçons o guineus?

L’entrada versarà sobre un tema d’un assaig literari força rellevant, L’eriçó i guineu i altres assaigs literaris (Proa, 2000). L’assaig en qüestió és d’Isaiah Berlin, historiador de les idees i politòleg, que tracta un tema que ja havia estat introduït per Arquíloc de Paros, i que també esmenta Erasme de Rotterdam al seu Adagia, la màxima en qüestió fa així:

πόλλ’ οἶδ’ ἀλώπηξ, ἀλλ’ ἐχῖνος ἓν μέγα
Multa novit vulpes, verum echinus unum magnum
La guineu sap moltes coses, però l’eriçó sap una gran cosa

Eriçó [Hedgehog]	Guineu  [Fox]
Els qui veuen el món a través d’una lent d’una sola i definida idea	Els qui dibuixen una gran varietat d’experiències i pels quals el món no pot ser reduït a una sola idea
Plató	Heròdot
Lucreci	Aristòtil
Dante Alighieri	Desideri Erasme de Rotterdam
Blaise Pascal	William Shakespeare
Georg Wilhelm Friedrich Hegel	Michel de Montaigne
Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski	Molière
Friedrich Wilhelm Nietzsche	Johann Wolfgang von Goethe
Henrik Johan Ibsen	Alexandr Serguèievitx Puixkin
Marcel Proust	Honoré de Balzac
Jaume Cabré	James Joyce

Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona de Stefan Zweig

Cada cop que acabo un relat de Zweig penso que aquest austríac escrivia massa bé, que no és normal aquest talent narratiu, ni descriptiu.

Aquesta expressió és solament comparable a aquella ombra blanca en la qual, en despertar-nos d’un somni, creiem veure el rostre fugisser d’un àngel.

—Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona,
traducció de Jaume Vallcorba, Quaderns Crema (1996)

Però sobretot em fascina com capta l’ànima de les persones, com és capaç d’indagar fins a les profunditats de l’esperit per parlar-nos de com són, de com no som, i sobretot del que sentim…

• Títol original: Vierundzwanzig Stunden aus dem Leben einer Frau
• Títol traduït: Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona
• Autor: Stefan Zweig
• Any de publicació: 1996
• Llengua original: alemany (1929)
• Traducció: català (Jaume Vallcorba)
• Editorial: Quaderns Crema
• Col·lecció: Biblioteca Mínima, 47
• Pàgines: 112
• ISBN: 978-84-7727-172-7

La moralitat dels nostres actes qui els jutja?

El llibre s’inicia amb un curiós afer. Madame Henriette ha estat infidel al seu marit i marxa amb un jovenet que va coneixia només d’un dia. A l’hotel on s’allotja ella, el personatge de Zweig, i la anciana anglesa Mrs. C., entre d’altres famílies es dispara l’alarma i és un tema freqüent de conversa.

Però no tothom té la mateixa opinió al respecte: per a Zweig (o el personatge que fa parlar en nom seu i del que no sabem el nom) té el parer que no s’ha de condemnar la moralitat de les persones, qui som nosaltres per jutjar els actes d’aquesta mare i esposa? S’inicia en aquest moment una trifurca verbal amb uns altres personatges que no entenen l’opinió de Zweig, ells creuen que és de dona sensata el que ha fet la senyora Henriette, és a dir, abandonar a dos fills i a un marit. Però Zweig defensa que a ell això li és igual i que si es trobés per Niça a la senyora la saludaria sense cap problema.

La veritable història

La veritable història, no és altra que el relat que Mrs. C. explica a Zweig. Una anècdota que li va passar a Montecarlo després de la mort del seu marit. Una història d’amor? d’amor platònic? entre ella i un jove polonès i és que tota delicadesa ens produeix un efecte saludable.

Però no vam dir-nos res més. Després d’aquell moment d’exaltació sentimental, qualsevol paraula hauria semblat banal.

—Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona,
 traducció de Jaume Vallcorba, Quaderns Crema (1996)

La délicatesse dels germans Foenkinos

Llegia per Twitter la bona recepció d’aquesta pel·lícula francesa per part de la crítica catalana.

I el passat divendres la vaig a anar a veure amb la meva xicota, que és molt francòfila. Al acabar la pel·lícula em va dir: “L’Audrey Tautou sempre fa papers estranys [referint-se també al personatge d’Amélie]”.

Amb aquesta pel·lícula m’he proposat fer-ne un comentari a partir d’instants (tranquils que no us la explico tota), perquè què és la vida o l’amor sinó instants d’amor, tristesa, felicitat, desesperació, i sobretot molt de sense sentit.

No és una simple pel·lícula d’amor

El primer que has de saber d’aquest film és que és una pel·lícula romàntica, romàntica sí, però no estúpida. És una pel·lícula sobre l’amor de veritat, no com PD: T’estimo (que, tot i que, tracten un mateix tema: l’amor després de la mort, no tenen res a veure l’una amb l’altra).

Una parella molt especial

Aquest petó entre Nathaniel Kerr (Audrey Tautou) i François (Pio Marmaï) és l’inici d’una història d’amor. Es coneixen en aquesta cafeteria i ell es diu que si l’enigmàtica noia que s’asseu al fons demana un suc d’albercoc es decidirà a parlar-li. Un cafè seria massa banal. I un suc de taronja massa ordinari, ha de ser d’albercoc (per si us ho pregunteu el demana).