Monthly Archives: febrer de 2012

Per ser feliç no has de perdre de vista el teu rosebud

Ciutadà Kane (Citizen Kane) m’ha sorprès i força. No tendeixo a llegir gaire les sinopsi de les pel·lícules perquè m’agrada sorprendre i amb Kane m’he quedat bocabadat. És una pel·lícula molt més profunda del que sembla amb un rerefons impressionant. El més important és entendre el concepte de Rosebud, que es repateix durant tot el llargmetratge.

**(Si no l’has vist i no vols que t’arruini la història recomano el visionatge abans de la lectura de les següents línies)**

Rosebud (poncella de rosa, en català) es tracta del trineu que tenia Charles Kane quan era un nen. Quan era innocent, quan era feliç. Rosebud és en sentit aristotèlic el que s’ha denominat com a  ètiques eudemonisme (que són les ètiques que consideren la felicitat, eudemonia, com la finalitat de la vida humana i el màxim bé al qual hom pot aspirar).

Tot i que la consideració pròpia d’Aristòtil és una mica diferent del plantejament de la pel·lícula al considerar que la felicitat des del seu punt de vista és el bé suprem, allò que és més desitjable; que es durà a terme mitjançant la realització de les teves potencialitats (virtuds). En el cas de l’ésser humà entendriem que és l’activitat racional del l’autorealització. Seràs feliç exercint la virtud (entesa aquesta com l’exercici teòric de la raó).

Felicitat = poder fer allò que m’és més propi + un mínim econòmic + una mica de sort (daimon). (Aristòtil)

Escena a l’inici del film de la mort de Kane

De fet aquesta ètica aristotèlica ja té una part de sentit amb el que desitja Charles Kane. Realment ja busca l’autorealització. Sentir una complaença. I crec que és per això que d’alguna manera també intenta fer tasques altruistes i reviu el diari The Inquirer. Però, en aquest cas, la seva felicitat ve de quan era petit, quan es sentia feliç jugant amb el seu trineu. En resum, a casa seva eren pobres però ell era feliç. I de res li ha servit tenir sort i aconseguir un poder adquisitiu més elevat, perquè el bé suprem, allò que li permet ser feliç; que li aporta l’autorealització (el trineu, la infantesa, la seva vida amb la seva familia) ja no hi és. I per reforçar aquesta teoria me basaré en la bola de cristall, perquè el més sorprenent de la pel·lícula és la recerca que fa el periodista i com descobreix que només es nombra Rosebud en dues ocasions. Ambdues Kane mira la bola de vidre nevada i sembla dir amb un toc melancòlic el nom del seu trineu.

Com a curiositat resaltar que hi ha qui creu que Rosebud podria ser un altra cosa, a més a més de tot el que he esmentat. I per explicar-ho bé s’ha de dir que no és cap descobriment desvetllar que la vida de Charles Kane es basa en la de William Randolph Hearst (editor, polític i escriptor nord-americà). Però, aquí l’anècdota radica en descobrir que Rosebud es podria tractar del nom amb que, el magnat de la premsa, designava la vagina de la seva dona, la Millicent Veronica Willson.

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, de Haruki Murakami

Antes de empezar a leer 1Q84 (Libros 1, 2 y 3), ésta me parecía la obra más completa de Haruki Murakami. Y es que se trata de una novela muy extensa (912 páginas de narración). La historia está enfocada siguiendo su tónica, con personajes (un poco) atormentados.

  • Título original: ねじまき鳥クロニクル
  • Título traducido: Crónica del pájaro que da cuerda al mundo
  • Autor: Haruki Murakami
  • Año de publicación: 2008
  • Lengua original: japonés (1995)
  • Traducción: castellano
    (Lourdes Porta y Junichi Matsuuda)
  • Editorial: Tusquets Editores
  • Colección: MAXI MAX [3/0003]
  • Págines: 912
  • ISBN: 978-84-8383-510-4
  • Premio Yomiuri

Hace más de tres años que inicié esta lectura. ¡Sí, sí por impresionante que pueda parecer! Recuerdo que a principios de enero de 2009 me compré una maxi-edición de Tusquets Editores en el FNAC de Plaza Catalunya. Es la novela de Murakami a la que más amor profano, y no podría ser de otra forma, porque es la única que tengo autografiada por el propio autor. Estoy feliz porque Murakami escribió el libro y también lo tocó, y es una sensación muy curiosa, pero esto no viene al caso. Así que vamos a contar algo sobre este relato.

ARGUMENTO: Tooru Okasa, es un joven que trabaja en un bufete de abogados. Después de abandonar su trabajo recibe una extraña llamada de una mujer. Es en este punto donde empezará a vivir nuevas experiencias mucho más cercanas a otra realidad que la común y propia. Desde la desaparición de su mujer conocerá personajes de lo más rocambolescos e intentará interiorizar el vacío que siente en su interior, de igual manera que querrá luchar para recuperar a su esposa.

Tooru, el protagonista de este libro del literato japonés, es un joven que en el trascurso de la historia se encontrará con personajes que seguro que, ni a ti ni a él, os dejarán indiferentes. El título de la obra hace referencia a un pájaro, de manera que el pájaro-que-da-cuerda-al-mundo no es un pájaro cualquiera, sino un ave que da sentido a la existencia. Dicha criatura es la encargada de dar cuerda al mundo, como si este fuera un antiguo juguete de cuerda. Este pájaro no es nada más que una rutina. Es como pensar que el mundo se acabará en cuanto perdamos el rumbo, y si el rumbo lo hubiéramos adquirido a fuerza de seguir un camino, de tal manera que, este es el que nos da estabilidad. El bautizo del pájaro como el inconfundible pájaro-que-da-cuerda-al-mundo lo hace Kumiko, mujer de Tooru, y simboliza la apacible y tranquila vida de este.

Continue reading Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, de Haruki Murakami