El cinisme com a forma d’ideologia de Slavoj Zizek

La definició més elemental d’ideologia és probablement la famosa frase d’El Capital de Marx: «Sie wissen das nich aber sie tun es» (No ho saben, però ho estant fent). El mateix concepte de ideologia implica una espècie de base, constituïda ingenuament: la manca de reconeixement de les seves pròpies pressuposicions, de la seva pròpia condició efectiva, una distància, una divergència entre el que anomenem realitat social i la nostra distorsionada representació, la nostra falsa consciència d’això. Per això alguna cosa com una consciència naïf pot ser transferida a un procediment crític-ideològic. El punt d’aquest procediment és liderar la consciència ideològica naïf fins a un punt que pugui reconèixer per ella sola les condicions efectives, la realitat social que està distorsionada i, a través d’aquest mateix acte, dissoldre’s per ella sola. En les més sofisticades versions dels crítics de la ideologia —desenvolupades per l’escola de Frankfurt, per exemple— no es tracta només d’una qüestió de mirar coses (això és, la realitat social) com realment són, de llençar els espectacles distorsionats de la ideologia; el punt principal és veure com la realitat per si mateixa es reprodueix ella sola, sense l’anomenada mistificació ideològica. La màscara no permet simplement amagar l’estat real de les coses; la distorsió ideològica consisteix en escriure a través de la seva mateixa essència.

L’economia de les idees, de John Perry Barlow

Un marc per a les patents i els copyrights en l’era digital. (Tot el que coneixes sobre la propietat intel·lectual és mentida).

Si la natura ha fet qualsevol cosa menys susceptible que totes les altres de propietat exclusiva, aquesta és l’acció del poder de pensament dita una idea, que un individu pot posseir, per si sol, tant com vulgui; però en el moment que es divulgada, és forçada a ser posseïda per tothom, i el receptor no en pot disposar. També el seu peculiar caràcter consisteix en què ningú la posseeix menys, perquè qualsevol altre la posseeix en la seva integritat. El qui rep una idea de mi, ell mateix rep instruccions de no reduir-me-la; com qui encén una espelma a la mina, rep llum sense enfosquir-se. Aquestes idees s’haurien d’evocar lliurement d’un a altre a tot arreu del globus, per la moral i la mútua instrucció de l’home, i la millora de la seva condició, sembla haver estat peculiarment i benèvolament dissenyada per la naturalesa, quan ella les va fer, com el foc, expansives per tot l’espai, sense minvar la seva densitat en cap punt, i com l’aire en el què respirem, ens movem, i realitzem els nostres comportaments físics, incapaços de confinar-nos o excloure’ns apropiadament. Llavors, els invents no poden, per natura, estar subjectes a la propietat.

—Thomas Jefferson.

«La vida imita l’art molt més que no pas l’art imita la vida»

Performance realitzada per Nessa Norich, Jessica Hinds, Charlotte Duberry, Marina Lazzarotto i Sofia Senna. Mimesis in the Louvre (2010).

La decadència de mentir (1889), d’Oscar Wilde.
Traducció directa de l’anglès d’Àlex Agustí (2012)

Tanmateix, no desitjo fixar cap més exemple concret. L’experiència personal és el cercle més viciós i limitat. Tot el que desitjo és assenyalar el principi general que la Vida imita l’Art molt més que no pas l’Art imita la Vida, i estic segur que si hi penses seriosament descobriràs que és veritat. La Vida sosté el mirall en front de l’Art, i o bé reprodueix un tipus estrany imaginat per un pintor o escultor, o realitza, de fet, el que ha estat somiat en la ficció. Científicament, la base de la Vida —l’energia de la Vida, com li agradava dir a Aristòtil— és simplement el desig d’expressió, i l’Art sempre està presentant formes diverses a través de les quals es pot assolir l’expressió. La Vida se les apropia i les utilitza, encara que vagin en contra seva. Homes joves s’han suïcidat perquè Rolla així ho va fer, ells mateixos s’han llevat la Vida perquè Werther es va decidir a morir. Pensa en el que devem a la imitació de Crist, el que devem a la imitació de Cèsar.

De sobte, Etgar Keret!

Etgar Keret és un escriptor israelià que últimament està de moda a l’Estat d’ençà de la publicació del seu últim llibre De sobte truquen a la porta (Proa, 2013) i De repente llaman a la puerta, (Siruela, 2013). La versió catalana traduïda, a partir de l’anglesa, és fruit d’Albert Torrescasana, mentre que la castellana, en una traducció directa de l’hebreu, és d’Ana María Bejarano. Destacar de l’autor un estil molt sorprenent i original i una temàtica molt concreta i, alhora, ambigüa: la vida contemporània. Ha fet furor al seu país, i sobretot a les xarxes socials. Els seus relats tenen la peculitat de ser breus, però alhora concissos. M’he decidit a traduir un article curiós sobre la seva manera de concebre el procés de l’escriptura.

10 regles per a escriptors:
No ben bé normes, més aviat veritats ocultes

L’Etgar ens envia aquestes 10 normes per a escriptors, tot i que no es tracten de normes de debò. No són coses que algú hagi explicat mai sobre l’escriptura. Són com les seves històries —res del que sols escoltar ni tampoc les típiques lliçons. Després, no podràs parar de pensar sobre elles.

1. Assegura’t que gaudeixes escrivint. Als escriptors sempre els agrada dir com de complicat n’és el procés i com pateixen per culpa d’això. Menteixen. A la gent no li agrada admetre que viuen del que els apassiona. Escriure és la via cap a viure una altra vida. Moltes altres vides. Les vides d’incomptables persones les quals mai has vist, però que són completament tu. Cada instant que t’asseus i mires una pàgina i intentes —encara que no ho aconsegueixis— donar gràcies per l’oportunitat d’expandir l’abast de la teva vida. És divertit. És meravellós. És dandi. I no ho expliquis a ningú d’una altra manera.