Un marc per a les patents i els copyrights en l’era digital. (Tot el que coneixes sobre la propietat intel·lectual és mentida).
Si la natura ha fet qualsevol cosa menys susceptible que totes les altres de propietat exclusiva, aquesta és l’acció del poder de pensament dita una idea, que un individu pot posseir, per si sol, tant com vulgui; però en el moment que es divulgada, és forçada a ser posseïda per tothom, i el receptor no en pot disposar. També el seu peculiar caràcter consisteix en què ningú la posseeix menys, perquè qualsevol altre la posseeix en la seva integritat. El qui rep una idea de mi, ell mateix rep instruccions de no reduir-me-la; com qui encén una espelma a la mina, rep llum sense enfosquir-se. Aquestes idees s’haurien d’evocar lliurement d’un a altre a tot arreu del globus, per la moral i la mútua instrucció de l’home, i la millora de la seva condició, sembla haver estat peculiarment i benèvolament dissenyada per la naturalesa, quan ella les va fer, com el foc, expansives per tot l’espai, sense minvar la seva densitat en cap punt, i com l’aire en el què respirem, ens movem, i realitzem els nostres comportaments físics, incapaços de confinar-nos o excloure’ns apropiadament. Llavors, els invents no poden, per natura, estar subjectes a la propietat.
—Thomas Jefferson.
A través del temps, he estat temptejant al voltant del ciberespai una immensa, irresoluble endevinalla que m’ha fet recordar que l’arrel de quasi bé tota vexació legal, ètica, governamental i social es troba en el Món Virtual. Em refereixo al problema de la correcta digitalització. L’enigma és aquest: Si la nostra propietat pot ser reproduïda infinitament i distribuïda instantàniament per tot el planeta sense cost, sense el nostre coneixement, sense, fins i tot, deixar-la de posseir, com podem protegir-la? Com aconseguirem pagar per la feina que fem amb les nostres ments? I, si no se’ns paga, què assegurarà la continuada creació i distribució d’aquesta feina? Des que no tenim una solució, als que són un profund i nou tipus de desafiament i som aparentment incapaços de retardar la galopant digitalització de tot el que no és obstinadament físic, estem navegant a cap al futur en un vaixell enfonsat.
Aquest vaixell, l’acumulat cànon de copyright i la llei de patents, estava desenvolupat per combinar formes i mètodes d’expressió totalment diferenciats del vaixell de vapor transportador, que ara se li demana que transporti. Té fuites tant a dins, com a fora.
Els esforços legals per mantenir l’antic vaixell flotant són presentat de tres maneres: un frenesí de reordenament vague; severes advertències als passatgers que si s’enfonsa, s’enfrontaran a dures penes criminals; i, uns serenes i incomprensibles negacions.
La llei de propietat intel·lectual no es pot apedaçar, adaptar, o ampliar per encabir l’expressió digital més del que la llei estatal de béns podria ser revisada per cobrir l’assignació de l’espectre de radiodifusió (el qual, de fet, s’assembla al que es pretén aquí). Necessitarem desenvolupar un nou i sencer conjunt de mètodes com correspon a aquest nou conjunt de circumstàncies.
La majoria de les gent que normalment crea béns programàtics —els programadors, hackers, i els usuaris d’internet— ja saben això. Desafortunadament, ni les empreses que treballen pels advocats ni d’altres empreses tenen prou experiència directa amb els productes no-materials per entendre per què aquests són tan problemàtics. Que són processats com si creguéssim que les lleis antigues poden ensenyar-nos a fer la feina, ja sigui per una expansió grotesca o per la força. Estan equivocats.
La font d’aquesta endevinalla és tan senzilla com la complexitat de la seva solució. La tecnologia digital està separant la informació del pla físic, on la llei de propietat de tot tipus sempre s’ha trobat a terme.
Durant tota la història del copyright i de les patents, les afirmacions de propietat dels pensadors s’han focalitzat no en les seves idees, sinó en l’expressió d’aquestes idees. Les idees per elles soles, així com els fets sobre el fenomen del món, eren considerades com una propietat col·lectiva de la humanitat. Hom podria reclamar una franquícia, en el cas del copyright, en el gir precís de la frase emprada per transmetre una idea particular o l’odre en què els fets es presenten.
El punt en què aquesta franquícia va ser imposada va ser en el moment on el “món esdevingué carn” per sortir de la ment del seu creador i introduir-se en algun objecte físic, ja fos un llibre o un giny. La posterior arribada d’altres mitjans de comunicació comercials, a més dels llibres, no va alterar la importància legal d’aquest moment. Que la llei de protecció d’expressió i, amb poques (i recents) excepcions, havia de fer-se física per manifestar-se.
[Traducció directament de l’anglès d’Àlex Agustí i Polis.
Article publicat originalment a la revista Wired.]
La barba no fa el filòsof, 